Solituds. Santi Clavell

Tac, tac, tac, tac, tac. Només el so de les passes omple el buit dels seus silencis. Camina cap enlloc, per anar enlloc i arribar enlloc. I espera, espera, espera. Tac, tac, tac, tac, tac.

A en Santi Clavell fa força anys que el conec, molts diria. Em fa pensar en aquells personatges que es passen la vida buscant-se i que no arriben mai a trobar-se. En aquesta ocasió, i després de molts anys sense exposar, per sort, ens presenta Solituds, una proposta a mig camí entre el còmic, la il·lustració i el «ninotisme», per dir-ho d'alguna manera. El que ens vol explicar és més que obvi: sort que no hi ha posat títols. Les seves pors no queden dissimulades ni per la innocència d'aquests ninots més o menys aconseguits. Tot i això, si mireu l'exposició a través d'un filtre satànic, hi podreu veure sense cap mena de discussió el cinisme i el sarcasme dels quals, aquí sí, en Santi Clavell és un veritable mestre.

Àngel Villellas, crític de Més Enllà